Bruce de gira.

Sé que el blog tiene una lengua propia, el castellano, pues no todos los componentes son de Catalunya. Pero hoy es una excepción. Admiro, quiero, me gusta Bruce en català i sobretodo en Barcelona -pues se deja el pellejo y se abriga con una senyera, jejeje...- por tanto me podreis perdonar mi incursión en mi lengua. Allá va:

Tres.
Mai havia estat en tres concerts d'un mateix músic en tan poc temps. I ha estat una veritable experiència. Madrit-Granada-Barcelona. Dins del meu modest saber, ara puc dir que tinc ja certa experiència. En broma, en broma, ja he vist bastants de concerts del Bruce... I ja puc afirmar, ara i aquí, que en veuré molts més. Fins que aquest gran compositor-intèrpret musical, que és Bruce, decideixi que ja no pot més. (Es un plaer veure que està pletòric i que no fa pinta de deixar-ho) Ara amb més ganes vull anar a molts concerts.
I és que la màgia que envolta a Bruce no deixa de sorpendre'ns. Tant a gent neòfita (cas de València -segons m'ha dit un amic- i de Granada) com a públic springsteenià consagrat (cas de Madrit i Barcelona). Ell es nudreix de l'energia i satisfacció del públic i nosaltres, mirant-lo, corejant, aplaudint, cridant, ballant, saltant, ens sobrealimentem de la vitalitat, força, alegria, música, savoir-faire que l'envolta i que el converteix en un petit mite.
Cada vegada el repertori és diferent, basicament hi ha les cançons de l'ultim treball -per això fa la gira...- i hi va incorporant temes segons on va. Té una banda que és un bé de Déu. La banda li fa cas en tot el que diu, toquen agils, contents i amb cara d'al.lucinats (cas de Madrit i Barcelona). Estan pendents del Boss i segueixen ordres segons Bruce va veient la resposta del públic. Allargen cançons i incorporen més tonades, es donen pas entre si i magnificament fan "solos". El banjo està que se surt. Sona molt bé i està molt integrat en la banda i en el ritme que provoca ( abans gairebé no es movia). Té fins i tot un club de fans (estic fent tràmits per entrar-hi). Els violins i la secció de vent fan que el so sigui més folk del que és, cosa difícil) El steel pedal és del vell oest més profund i quan fa "solos" fa que vagis a cavall i barret. Percussió i veus estan més que cobertes i tenen el seu moment per lluir-se. De guitarres, no cal que us en parli i l'harmònica està ben "bufada" (per Ell, evidentment).
Fa meravelles amb la veu, entona com li dóna la gana i juga amb el públic "parlant" amb ell fent-lo participar. Està de mort!!!!! ..mmm... I sempre les cançons van increscendo. Més, més i més...
S'ho passen molt bé. Fan música molt viva i fan reviure un mort. Els escoltes i et fan saltar, fer palmes i improvitzar en un anglès macarrònic, les tonades per repetir-les mil vegades. Impressionant. La versió més llarga del "Pay me" que pugueu imaginar, el "Jacob's ladder" més excitant que se us pugui acudir, un "Land of Hope and Dreams" pellgallinesc.... mmm...
Els ànims, a la vegada, van pujant. No deixes de voler-ne més. Es una droga que s'apodera i acabes cridant Bruce o "President" (Hi havia una pancarta que deia: Ni Mas, ni Montilla, ni CarodRovira: Bruce for president of Catalonia) o quansevol altre bestiessa ("volem un fill teu" o "PutaPatti" encara que no hi sigui o "Fuentes Cabrón"... això és particular meu, confesso.)
La festa folk que porta a sobre es veu enriquida pel rocker que porta a dins Bruce. Té deixos de rock i de comèdia. Es de les vegades que més teatral l'he vist. Fa bromes amb els músics, amb el públic. I se'l veu cofoi. Satisfet. Content. I contra més bé està ell, més bé li surt la música. Així que espero que es cuidi, que nassos....
Recomano anar a las Ventas, Madrit, a veure algun concert (a poder ser de Bruce) per veure un escenari preciós sota una cúpula de cel i núvols inigualables. Potser el madrilenys no són els millors companys però.... no es pot ser perfecte!
Voldria que escoltessiu el cd alguna vegada. I trateu d'imaginar un escenari i disset bons músics tocant, ballant i cantant contents. escenificant -una mica- les cançons i passant-s'ho bé. O millor no ho feu, doncs us estirareu els pèls per no haver anat al cap concert.
La vida no ens dóna molts moments de alegria, diversió i cridòria. Crec que n'he aprofitat tres. Oé, oé, oeeeé..... I els que vindran