El perquè de la paraula "calma"...

No sé perquè vaig posar aquest títol al blog. No sé perquè vaig entrar la paraula "calma" a la frase que dóna la benvinguda, l'entrada als meus escrits. L'únic que sé del cert ara, anys després, és que he d'usar la calma a tot l'espai que albira la meva mirada, a tots els passos que he de donar, a totes les accions que vull fer realitat, a totes les emocions que molt sovint desbocades, emergeixen del meu interior.

Apendre a posar nom i cognom. Apendre a saber com i perquè. Apendre a buscar el quan i a on. Decidir qui i de quina manera. L'acció-reacció ha d'anar variant i el temps entre una i l'altra s'ha d'anar fent més gran, sense tanta fúria que reventa gràfics de coordenades.

Conec qui em va dir que l'edat posa les coses al seu lloc, però en el meu cas... Jo diria que no vaig pel camí de la calma. I m'ho hauré d'anar fent bé per arribar-hi, perquè després de tantes tempestats i tants trampolins a salvar dedueixo que ha d'arribar l'estat pacífic (potser ideal, no ho tinc clar).

Me n'adono que els anys em donen la raó en allò que he predit (no pendre literalment aquest verb, si us plau) i que són els cúmuls de casualitats el que em fan pendre conciència d'això. A vegades em pregunto si podria pensar una mica més sobre algun tema i dedicar-me a ser Pitonisa Pita.

Podria provar-ho, de moment, no em sobra la feina.

Mil vegades ho diré i... Quantes ho faré?

El maleït temps. El benaventurat temps. La desgràcia de no disposar de temps. La sort de tenir temps...

No vull parlar de la continuïtat del blog. Me'n sortiré o no però no vull deixar anar coloms. Sempre em comprometo i si no puc fer-ho (com m'està passant) per qualsevol raó, em sento que he fallat, que no tinc paraula, que no cumpleixo les pròpies promesses. I no sé a la resta de mortals, però a mi m'agrada donar la meva paraula, encaixar de mans i que es pugui confiar. Així que no vull comprometre'm. Ho faré quan ho senti.

Després d'aquest mea culpa, passo pàgina i arrenco amb la gloriosa frase... No em tocava, no era la meva hora.

He tornat a viure una aventura increïble. Estic esfereida per la d'oportunitats que la vida ens proposa i que no ens adonem i no aprofitem. Es la tercera. I només puc donar GRÀCIES. I ara ja en majúscula, en minúscula no cubreix l'agraïment que sento. Sempre vaig de redoble de tambors vers el "más dificil todavía" que deien els altaveus.

El mar m'ha posat altre cop les coses al seu lloc. M'ha donat molt i ara m'ha fet parar i revisar el que sóc, el que tinc, com ho tinc i el que vull. No en el sentit material, no. Fer recompte amb números, xifres, és relativament senzill. El que costa, però és tot allò inmaterial, la satisfacció, l'amor als teus, les amistats, el que necessites, les distraccions (banals, cert), la confiança...

Pot semblar que navego per no profunditzar però vull deixar-ho obert per poder agafar cada punt per on vulgui quan vulgui i exposar-lo del dret i/o del revés.

Tot el que dic podria possar-ho en exemples del que està passant al país. Cadascú de nosaltres, individualment, som com un ajuntament de poblet ben petit, tenim un paral.lelisme clar amb les seves àrees socials, culturals, econòmiques, d'infrastuctures, de política interior i exterior, relacions socials o fraternals...
Tot ens afecta i tot ens motiva o desencisa. No deixem de ser un ésser social que ha de fer societat. I quan t'allunyes de tot i no interfereixes veus les coses d'un altre color, to o matís. I és el que m'està passant a mi. Vaig veient altres colors, altres formes, altres accions a dur a terme.

Començaré a remoure per canviar des d'ara mateix. Potser ràpid, potser lent... Però ho faré perquè si vols que les coses canvïin no pots fer-les sempre de la mateixa manera. Hem de variar-les i sortiran ben diferents. Després ja mirarem si era així o no com les volia, de moment ja les tindré noves de trinca.

A gaudir!

Estoy aquí

Sin redobles de tambores, sin fiestas ni otros fandangueos innecesarios.

Me he propuesto hacer lo que mas me guste. Además de ser feliz, quiero volver a escribir ,a dar salida a mis reflexiones oportunas o inoportunas, objetivas o subjetivas, tristes o alegres, adecuadas o no, pero en todo caso: mias.

El tiempo cambia, el tiempo reeduca, el tiempo pone las cosas en su sitio. Sólo debemos esperar, tener paciencia y nunca perder la esperanza, seguir haciendo las cosas bien... y todo queda perfectamente preparado para el momento culminante.

Y aquí estoy yo, donde quiero estar.