El perquè de la paraula "calma"...

No sé perquè vaig posar aquest títol al blog. No sé perquè vaig entrar la paraula "calma" a la frase que dóna la benvinguda, l'entrada als meus escrits. L'únic que sé del cert ara, anys després, és que he d'usar la calma a tot l'espai que albira la meva mirada, a tots els passos que he de donar, a totes les accions que vull fer realitat, a totes les emocions que molt sovint desbocades, emergeixen del meu interior.

Apendre a posar nom i cognom. Apendre a saber com i perquè. Apendre a buscar el quan i a on. Decidir qui i de quina manera. L'acció-reacció ha d'anar variant i el temps entre una i l'altra s'ha d'anar fent més gran, sense tanta fúria que reventa gràfics de coordenades.

Conec qui em va dir que l'edat posa les coses al seu lloc, però en el meu cas... Jo diria que no vaig pel camí de la calma. I m'ho hauré d'anar fent bé per arribar-hi, perquè després de tantes tempestats i tants trampolins a salvar dedueixo que ha d'arribar l'estat pacífic (potser ideal, no ho tinc clar).

Me n'adono que els anys em donen la raó en allò que he predit (no pendre literalment aquest verb, si us plau) i que són els cúmuls de casualitats el que em fan pendre conciència d'això. A vegades em pregunto si podria pensar una mica més sobre algun tema i dedicar-me a ser Pitonisa Pita.

Podria provar-ho, de moment, no em sobra la feina.